Reunió Club de Lectura

Entrada compartida per APA CP RAMON I CAJAL

MARES I PARES LECTORS DE L’ESCOLA!! El proper dia 14 d’Octubre celebrarem la primera reunió d’aquest curs del nostre Parlarem de l’últim llibre que hem llegit, ens farem recomanacions de lectura, proposarem un nou llibre per comentar en la següent…

Maria Barbal protagonitza la propera sessió del Club de Lectura de l’Ateneui

La novel·lista i professora de secundària, Maria Barbal, serà la protagonista de la propera sessió del Club de Lectura de l’Ateneu Terrassenc, amb la seva obra “Pedra de tartera” * Aquesta sessió del club tindrà lloc el dimarts 3 de maig,

Presentació Trezte petits grans relats

Entrada compartida per ASS. CUL. PLATYPUS CREACIONS ARTISTIQUES

Ens plau convidar-vos a la presentació del tercer recull de relats de Platypus, que tindrà lloc el proper dijous 21 d’abril a les 19h a Sant Cugat del Vallès. No hi falteu! 😉

CONTE PROTAGONISTA I BISBAQUÈ DE FEBRER

Entrada compartida per AMPA CEIP BISBAT D’EGARA

El conte protagonista de febrer ja és al “Racó”. Aquest mes us presentem a la Clara, la nena protagonista del conte:                               Orelles de papallona Una nena amb orelles grosses i moltes altres coses…un conte que parla de l’acceptació d’un/a mateix/a

HI HAVIA UNA VEGADA…LA BIBLIOTECA RECOMANA

Entrada compartida per AMPA CEIP BISBAT D’EGARA

TÍTOL: 2 BLAU AUTOR: DAVID A. CARTER EDITORIAL: COMBEL EDAT RECOMANADA: 3 A 6 ANYS RECOMANA: IONA SANMARTI OLTRA CLASSE: P4 PRINCEPS I PRINCESES Un conte diferent, que de fet no té història en sí. Imatges, construccions i art en pop up, per descobrir on s’amaga el 2 BLAU. Ens agrada imaginar per què s’amaga

SORTEIG DEL BISBAQUÈ DE GENER

Entrada compartida per AMPA CEIP BISBAT D’EGARA

El 29 de gener es va sortejar el Bisaquè del Racó del Conte Protagonista : Rosa Caramel La pregunta era: “de quin color és la Guillermina?” La TINA ROQUE de la classe dels Dofins (P5) va encertar la resposta! Molt bé !!!!…… I siiii, la Guillermina és de color gris! Així és com va aconseguir

HI HAVIA UNA VEGADA…

Entrada compartida per AMPA CEIP BISBAT D’EGARA

TÍTOL: DIARI DE GREG 10 AUTOR: JEFF KINNEY EDITORIAL: ESTRELLA POLAR EDAT RECOMANADA: 10 A 12 ANYS RECOMANAT PER: GERARD ESPINOSA És un llibre molt divertit i m’ha fet riure molt!!! Segur que us agrada!

EL PERFUM DE MADAME CHARLEROI, d’Oriol Galgo

Entrada compartida per ASS. CUL. PLATYPUS CREACIONS ARTISTIQUES

Avui recuperem un relat del primer recull “Divuit petits grans relats” (Sevilla, 2012). Una bona mostra del que es pot fer amb menys de 2.500 paraules (1.267, per ser exactes). EL PEFUM DE MADAME CHARLEROIOriol Galgo Arribaven tard, un xofer va baixar ràpidament per obrir-li la porta a Madame Charleroi. Una elegantíssima dona de 96 anys, va baixar del cotxe amb dificultat recolzant-se a la porta, duia un barret vermell que cobria el seu cabell blanc com el sucre. Es posà dempeus davant la font aixecant el cap mirant la vella mansió mentre es s’ajustava els guants blancs de pell i es col·locava bé les perles a les orelles , va fer un sospir i abaixant el cap va dirigir-se lentament a l’escalinata d’accés al porxo, al arribar al primer esglaó va aturar-se, va treure de la bossa de ma un petit potet de vidre glaçat amb una fragància, va desenroscar en cura el tap i se’n va posar mig tremolosa als canells mentre dues infermeres, que ella va aturar, s’apropaven a ajudar-la a pujar les escales. Va guardar  el potet dintre la bossa de vellut morada y la va posar al bolso de Chanel.A la part posterior del cotxe, el xofer carregava com podia les tres maletes Louis Vuitton i el gramòfon de l’anciana aristòcrata mentre amb les dents sostenia una carta que entregaria al director, qui molt amablement saludava a la senyora al replà de l’entrada.Agafant-la del braç, el doctor arrugant el nas es dirigeix dintre l’estància  mentre es posa les ulleres per llegir la carta que li ha donat el xofer. L’acompanyen dues passes rere seu, les dues infermeres.La que havia estat una casa senyorial, amb els anys s’havia convertit en una residència decrèpita gestionada per unes administracions públiques que feia més de tres dècades que no hi invertien un cèntim. Les antigues parets que havien estat blanques, i que van acostumar-se durant molts anys a lluir un groc esmorteït van acabar cobertes de verdet, fet que desprenia una forta olor a humitat i que et feia calar un fred als óssos incomodíssim. Mentre caminaven, creuaven passadissos quilomètrics on no hi caminava ningú. Les portes a les estàncies comunes eren obertes de bat a bat en espera de ventilacions inexistents que portessin aires nous. Al final de l’últim passadís, una immensa vidriera de mil vitralls il·luminava la silenciosa comitiva al ressò dels talons de l’elegant senyora, que en silenci i resignada, seguia caminant silenciosa. Una veu antiga anunciava pels altaveus mentre s’acoblava en aguts insuportables, l’arribada de la nova inquilina a la vegada que hi sonaven els primers compassos del Sarabande de Handel, més dignes d’una marxa fúnebre que d’una benvinguda.Van aturar-se davant d’una porta, blanca, on tres números daurats que feien poc menys d’un pam, i que havien deixat de brillar ja feia temps, indicaven l’habitació on s’hi estaria fins els seus últims dies.Va entra-hi i va demanar si la podien deixar sola una estona. Va col·locar el gramòfon sobre la calaixera, va treure un pesat disc negre i el va posar, era l’òpera “Lucia de Lammermoor” i en sonar les primeres notes del meravellós sextet “Chi mi frena in tal momento” va fer el gest de sortir al balcó, un cop fora va agafar-se als barrots blancs mig rovellats on una jardinera amb uns geranis marcits intentaven sobreviure entre dos dits de terra seca. Va mirar a dreta i esquerra posant-se les mans a les butxaques de l’abric vermell que encara no s’havia tret, es recolzà a la paret del balcó i aixecant el cap en direcció al sol va treure el petit potet de vidre glaçat; se’l va acostar al nas i mentre tancava els ulls, va olorar amb tota la parsimònia del món el preuat potet al ritme d’un “fortísimo” final d’ària.A l’olorar amb els ulls clucs, li vingueren tots els records de palaus d’anys ençà, a l’obrir-los, la trista realitat li cremà l’ànima en veure’s allà dintre, sola; coneixia perfectament el significat de tot allò. S’havia resistit al seu fill amb un sòlid exèrcit de raons a no anar-hi, però l’expropiació del seu Palau a les vores del Loira, per una nefasta gestió del patrimoni en mans del seu fill Bernard, no li havia deixat altra opció. Fill que, per altra banda, la única vegada que la va anar a veure a la Residència va ser el dia que va anar a firmar la seva acte de defunció.Des del dia que va entrar, no va haver-hi un dia que no pensés en la seva mare i en la seva àvia, dues dones distingides de l’aristocràcia francesa, descendents de la família d’Anjou. Mare que li havia regalat a principis del 1900 un flascó de colònia que sempre la va acompanyar dins una bossa de vellut morat i que en aquell precís moment reconeixia com a única i exclusiva bíblia del seu passat.Havia estat educada com a comtessa, fins i tot, quan el títol familiar de la seva casa s’havia convertit en el record d’altres temps, però que gràcies al seu matrimoni pactat amb un anglès de fortuna i noblesa reconeguda, va poder mantenir l’accés al luxe, a les comoditats, a les festes, a les joies i a una vida plena de res i faltada de tot.Aquests eren els records que venien a rescatar-la en aquest moment per alliberar-la de la crua realitat. Els espais silenciosos, cossos immòbils amb una mirada perduda, i la olor, aquella olor, aquella insuportable olor, estranya química resultant de la humitat, l’orina i les plantes marcides…. i la por, l’olor de la por a la mort.Madame Charleroi cada dia, després d’esmorzar, es tancava a la seva habitació, s’asseia al rònic balancí que li havien col·locat davant del balcó i cara al sol es gronxava en una espera pacient. Mentre s’impulsava a cop de taló i amb els ulls tancats es refugiava als seus records i quan notava que se li esbossava un somriure, aprofitava el moment, obria la petita bossa de vellut morat que penjava del braç i hi treia el petit potet de vidre glaçat on només hi quedaven unes gotetes. Perfum que era la seva biografia.A poc a poc la seva vida es va anar apagant a ritme de balancí. Un matí, Madame Charleroi ja no va voler aixecar-se. Al notar la seva absència al menjador a l’hora de l’esmorzar una infermera va dirigir-se a la seva habitació a buscar-la, va obrir la porta 313 y la va veure estirada al seu llit, quan es va acostar per ajudar-la a llevar-se va veure el petit potet de vidre glaçat rodolar sobre els llençols fins que va caure al terra. Al trencar-se en mil bocins, el tap va rodolar fins als seus peus i mentre ella s’ajupia a recollir-ho una immensa, dolça i profunda olor es va apoderar de les parets de l’habitació, olor que va anar-se multiplicant a cada pas que feia abans no la va tocar, una intensíssima barreja d’olor a roure, gessamí, violes i cautxú va transformar per uns moments la trista i solitària estància en un cambra reial digna d’una comtessa.La infermera va agenollar-se i va començar a recollir els bocins de vidre escampats pel terra, es va apropar a ella, va agafar la bosseta on hi guardava el preciat perfum i va posar els vidres dintre, li va posar la bosseta entre les mans, mentre amb l’altre li tancava els ulls, fent-li un petó al front i cobrint-la amb el llençol blanc.El metge, acompanyat del seu fill Bernard va entrar tres hores més tard per certificar la defunció.L’endemà, Madame Charleroi enrotllada amb un llençol blanc era enterrada al petit cementiri que tenien a la residencia, amb les mans embenades, mans que desprenien encara aleshores una distingida olor. La olor de la soledat.

LA NOTICIA IMPOSIBLE, de José Ramon Valentines

Entrada compartida per ASS. CUL. PLATYPUS CREACIONS ARTISTIQUES

Avui recuperem un relat del primer recull “Divuit petits grans relats” (Sevilla, 2012). Una bona mostra del que es pot fer amb menys de 2.500 paraules (1.188, per ser exactes). LA NOTICIA IMPOSIBLEde José Ramon Valentines Estaba ansioso por contar una importante y urgente noticia a mis amigos. Para ello les convoqué a una comida, de éste modo se enterarían todos al mismo tiempo.Lógicamente yo fui el primero en llegar al restaurante, donde ya tenía reservada una mesa en un pequeño apartado, así podía recibirlos uno por uno. El primero fue Ramón, como siempre. Nos dimos un abrazo y mientras esperábamos al resto de la cuadrilla, me preguntó cual era la importante noticia que tenía que comunicarles.—Espera que estemos todos reunidos, no seas impaciente —le respondí sonriendo.Los siguientes en llegar fueron Paco y Franc, que lo hicieron juntos. Después de los saludos, la pregunta esperada: —¿No nos vas a decir que has salido del armario verdad? —dijo Paco entre risas.—Después os lo digo a todos juntos ¿vale?Al poco llegó Toni y el último, también como siempre Guillermo.Nos sentimos y pedimos unas cervezas. Me puse de pie para darles la importante noticia pero en ese momento entró el servicial camarero ofreciendo además de la carta, las recomendaciones del día. Me senté. Comenzaron todos a leerla y cada uno dio su opinión según sus gustos personales, intentando influir como siempre en el de los demás. Me senté. Una vez que habían decidido el ágape, y mientras esperábamos que nos tomaran nota, hice la intención de levantarme nuevamente para hablar, pero… Ramón se me adelantó.—¿Como va lo tuyo? —preguntó a Paco que había montado una empresa de servicio de limpieza —No del todo mal, aunque la crisis se nota.Después de unas más que largas e inconvenientes descripciones del motivo de la crisis y cuando ya había respondido sobradamente a su pregunta, quise intervenir, pero justo en ése momento apareció el inoportuno camarero con los primeros platos.—¡Vayan con cuidado, los platos están muy calientes! —dijo muy amablemente el casi odiado camarero—. ¡Yo sí me estaba quemando!Como es normal, lo primero que se hace es mirar el plato de los que tienes al lado, hasta que alguien te dice: —“Lo tuyo tiene buena pinta, ya me dejarás probarlo”—. Comenzaron a comer.—¿Y tú que tienes que decirnos? —me preguntó Guillermo entre plato y plato—. Menos mal pensé, ahora ya puedo explicarles el motivo de éste encuentro. Me dispuse a levantarme pero… Toni, que estaba a mi lado, se interpuso y con su mano derecha en mi brazo, me indicó que me sentara nuevamente.—Disculpa, solo es un momento, es que, si no lo pregunto ahora, después seguro que no me acuerdo —dirigiéndose a Guillermo— ¿Cómo te fue en aquel viaje de trabajo que hiciste a Dublín?  Lógicamente todos pusieron atención a sus explicaciones y yo me quedé sin poder responder a Guillermo. ¡Joder, podía haberse perdido en la selva tropical buscando gamusinos! pensé. Al terminar su extensa explicación en la que no faltó ningún detalle, y cuando el nivel de interés descendía, creí que era entonces mi momento. ¡Aleluya!  Puse las manos sobre la mesa para levantarme cuando apareció nuevamente el jodido camarero que, con las cartas de postres en la mano, nos explicaba que había y que no.—¿Usted que desea? —Mirándome con todo el cinismo del mundo— ¡Nada! ¡Solo hablar! —le solté de muy mala leche.Me estaba concentrado en todos los muertos de la familia del camarero, cuando alguien dijo en voz alta:  —¡Ahora me toca a mí! —poniéndose de pie—. Yo también tengo algo importante que deciros.Joder, ahora se me había adelantado Franc. ¿Por que decía ahora le tocaba a él?  Yo no había tenido la mínima oportunidad. Que desvergüenza tan grande.—¡Cierro la barraca! —¿Que quieres decir con eso? le preguntaron los demás— Hace una semana que me he separado de Lucía.Una declaración como esa, suscitaba preguntas: —¿Como puede ser? ¿Por qué? ¿Estás de broma? ¿Nos tomas el pelo?—. Y alguno… —Con lo buena que está—  El único que no dijo nada fui yo. ¿Por que tenía que decirlo ahora? El muy cabrón. Me eché sobre el respaldo como un sufrido espectador, estaba empezando a rendirme. Lógicamente Franc, dio todo tipo de explicaciones de por que Lucía era, como siempre, la mala.De aquí no paso, ésta vez sí que me vais a escuchar por mis cojones. Golpeé varias veces y con cierta energía la copa con el cuchillo para buscar su interés. ¡Tinn, Tinn, Tinn! Me puse de pie y todos me miraron extrañados como diciendo… ¡Que coño quiere éste ahora!—¡Voy a deciros el importante motivo de haberos reunido hoy aquí! —Todos se acomodaron mirándome con caras de gran interés. En ese justo momento el hijo de puta del camarero trajo los cafés y botellas para quien quisiera copas. Me quedé de pié para que nadie más se interpusiera. Él, insistió: —¿Desean tomar alguna copa?— ¡Déjelas todas! Fui tan enérgico con mi voz y mi cara tan expresiva, que mirándonos a los ojos como en un duelo, dejó junto a la mesa el carrito con las botellas.—¡Escuchadme todos…!¡Patapilinnn, patapilinnn, patapilinnn! Era el móvil de Ramón.—¡Sí, dime, un momento…! ¿Me perdonáis verdad? —Se levantó y salió a la calle.Ahora que los tenía a todos pendientes de mí, suena un jodido móvil. Entonces, como si no se pudiera aguantar, Paco se levantó, —Aprovecho yo también, que tengo que hacer una llamada.—Voy al lavabo, ahora vengo —Ahora era Guillermo el que desaparecía.—¿Tú no tiene nada que hacer? —dije de mala gana a Toni.—¡Como te pones chico, estás un poco nervioso ¿no?—. Se levantó y fue hacia la barra a buscar un diario.Allí estaba yo, solo como un idiota con los brazos cruzados. Sorbía poco a poco mi copa de coñac mientras se iban incorporando lentamente a sus respectivos puestos. Me levanté de nuevo, pesadamente y ya sin ganas, entonces entró Ramón.—Disculpadme pero tengo que salir pitando —recogió sus pertenencias y me dijo: ¡Seguro que no es muy importante lo que nos tenía que decir, ya me llamarás—.  Levantó la mano y se despidió de todos con un: ¡Chao!Paco y Fran se levantaron juntos —Nosotros también nos vamos, se nos ha echado la hora encima. Mándame un Mail—, dijo Franc mirándome.—Toni se levantó y me dijo: —Creo que hoy no estás de muy buen humor, llámame.Solo quedaba Guillermo que me apuntó: —Creo que nos hemos quedado solos y ahora no es el mejor momento de decir nada, por que no estamos todos, ¿no te parece? bueno ya nos llamaremos.Allí me quedé, como un gilipollas. El camarero al ver la descampada se acercó a mí con la factura en una bandeja. Parecía Hannibal Lechter. Para eso sí que estaba el muy…Mientras firmaba la nota con la tarjeta de crédito, de pronto apareció por la puerta Franc. Creo que se me iluminó la cara, por fin alguien había entendido el motivo de la reunión. Por lo menos uno de ellos tenía interés por conocer la importante noticia que tenía que dar. Era al fin feliz. Se acercó a la mesa y me dijo:—¿Aún éstas aquí? menos mal, me había olvidado el tabaco. Adiós.

HORA DEL CONTE

Entrada compartida per APA C. SALESIA ST DOMENEC SAVIO

La Biblioteca us convida a gaudir de l’Hora del Conte: una hora màgica on les paraules, els personatges i les històries s’escapen dels llibres i s’instal·len en la veu i en les mans d’uns magnífics narradors.

En aquesta ocasió la veu i les mans seran de  la Sandra Rossi amb el conte “Històries principesques”.

Us esperem a tots el dijous dia 14 de gener a les 18 hores, a la Biblioteca Districte 4

L’activitat és gratuïta i oberta a tothom. No cal inscripció prèvia.

Veniu a gaudir dels contes!