Egoismo positivo amb la Mitja

Entrada compartida per ASSOCIACIO ESPORTIVA MITJA MARATO

  Egoismo positivo és una associació que integra a persones amb discapacitat en el món dels esports. Amb l’emptenta dels seus fundadors, Jesús Oliver i Alex Parreñoha participat en nombroses carreres al llarg del 2016 per tota la geogragia espanyola i

Assistim a la presentació del llibre “Què li passa al teu germà?”

Entrada compartida per ASSOCIACIÓ DE CARDIOPATIES CONGENITES

Aquest manual per a germans i germanes d’infants amb discapacitat es va presentar el dijous 14 de març al Conservatori del Liceu de Barcelona

UN CASO RARO DE ABOGADO INCÍVICO

Entrada compartida per TERRASSENCS DISMINUÏTS FISICS ASSOCIATS

Aparcando en zona reservada a personas con movilidad reducida.
Una cosa es la formación técnica y otra bien distinta es la formación humana, a la vista del contenido del escrito en Diario de Terrassa del pasado 27.02.2016 titulado “El Ayuntamiento no puede multar en los parkings comerciales” nos gustaría ofrecerles unas puntualizaciones, dudamos que todos entiendan el contenido de nuestras observaciones, de todos modos lo intentamos.
Sin planteárselo o quizás sí o por pura casualidad Diario de Terrassa ha dado en el centro del problema al mismo tiempo que ha colaborado activamente en el hecho de fomentar “comportamientos reprochables y fatales desde el punto de vista de la decencia cívica” tal y como expone la sentencia, una sentencia nos guste o no totalmente ajustada a derecho que, sin duda y sin ser ese el objetivo, viene a constatar que quizás por falta de interés para evitarlo existan comportamientos que se podrían calificar como “ fatalmente reprochables” siguiendo el texto de la sentencia y de la lógica humana. En efecto, dice la susodicha sentencia que “ es el titular (el centro comercial) quien tiene potestad para garantizar el efectivo cumplimiento por terceros de dichas normas de buen uso y funcionamiento ” pero bien es cierto que no todos los centros comerciales disponen de un servicio de vigilancia que por otro lado no sería necesario si el nivel general de empatía estuviese dentro de lo humanamente aceptable. El demandante sin duda es buen conocedor de la normativa vigente pero a su nivel de civismo le queda un largo recorrido para estar a la altura que en verdad debiera corresponder a la categoría de un letrado en ejercicio. 
Somos conscientes de que lo más difícil de lograr es, en efecto, un cambio de mentalidad en las personas, entendemos que no es necesario prohibir tirar basura a la vía pública para no tirarla o prohibir expulsar aguas menores para no hacerlo o prohibir pisar el césped por no saber hacer un buen uso del mismo, aun hay quien no se ha enterado de la importancia de cuidar la cosa pública, con un cambio de mentalidad no sería necesaria tanta prohibición.
Para quien aún no haya entendido nada de lo que aquí exponemos le invitamos a que, durante las próximas semanas, intente desarrollar su vida sobre una silla de ruedas desde la primera hora del día hasta la hora de ir a dormir, entonces es cuando tendrá conciencia de los impedimentos que muchas personas tienen para desarrollar su vida cotidiana, quizás eso permita a mas de uno entender las cosas de otro modo y seguramente jamás volverá a ocupar una plaza reservada, estará entonces en el camino de orientar su vida de un modo más humano. En cualquier caso, aun contra corriente, seguiremos por el camino de lograr un entorno y un mundo que realmente sea para todos. !!
Prou Barreres. Terrassa Marzo 2016

Prou Barreres, pels drets de les persones amb discapacitat

Entrada compartida per TERRASSENCS DISMINUÏTS FISICS ASSOCIATS

Prou Barreres, pels drets de les persones amb discapacitat

                                                                                                       

Sobre el paper, la llei garanteix la igualtat i la no discriminació de les persones i col·lectius, però la realitat és ben altra. Ho saben molt bé les persones amb diversitat funcional, que no poden passejar tranquil·lament per la ciutat ni accedir a molts locals públics. Prou Barreres mobilitza per drets iguals per a tothom.

 

La Montse i en Joan esperen en un bar a prop de la plaça Lluís Companys, un dels pocs a la ciutat amb accés lliure per a persones amb discapacitat o diversitat funcional. Són membres de l’associació Prou Barreres (PB), una entitat egarenca que organitza aquest col·lectiu en la lluita pels seus dret, «que són drets humans», alerten.
«Quan vaig començar a superar la meva part personal, que em va costar una mica», relata la Montse Hernández, que va patir una pòlio abans de fer el primer any de vida i molt més temps després, arrel d’un accident, la síndrome post-pòlio que l’obligà a utilitzar una cadira de rodes, «vaig començar a pensar com podia lluitar per superar dificultats i barreres». Va conèixer llavors el Joan Vila, actiu en una entitat que es deia Dismifisics.

“La llei garanteix la no discriminació en l’accés a tos els col·lectius; però en qüestions de discapacitat encara no obliga a fer les obres necessàries i per tant continua discriminant.”

De seguida li van canviar el nom per l’actual de PB. «Perquè no som disminuïts ni res d’això», informa el Joan, que amb 60 anys té discapacitat visual i motora, «aquest nom no anava amb nosaltres, i va sorgir Prou Barreres, perquè ja està bé!», i sentencia: «És la societat la que et marca la discapacitat, no ets tu. Si et posen les condicions ets capaç de fer qualsevol professió i anar endavant. Però clar, si et posen totes les barreres i no et donen els suports suficients, llavors et condemnem i et diuen: ets discapacitat!».
En el llenguatge hom percep molt clarament la discriminació. No només mostra el que la gent pensa, també conforma el pensament i la realitat. Per això «nosaltres diem capacitats diverses, discapacitats o diversitat funcional, més correcte», matisa la Montse, «perquè no és ser o tenir menys, sinó una diversitat en la manera de moure’ns, de veure o escoltar».
Organitzades a l’entitat, fan «activisme per generar transformacions per a que totes les persones poguem gaudir dels drets humans», per a que les persones amb diversitat funcional no quedin «excloses de la societat».
Consideren que, actualment, hom viu un procés cap a una societat inclusiva. L’any 2017 de fet està marcat com a data clau en aquest camí, car entra en vigor la Llei d’Accessibilitat Universal, a tots els espais públics, i es podrà denunciar legalment tota barrera discriminatòria, sigui quina sigui la raó.
De fet, afegeix en Joan, la llei «garanteix la no discriminació en l’accés a tos els col·lectius; però en qüestions de discapacitat encara no obliga a fer les obres necessàries i per tant continua discriminant. Per què? Perquè hi ha d’altres interessos, econòmics sobretot, que no volen fer aquella accessibilitat».
Es pot dir que estem encara en temps d’adaptació. El límit per poder denunciar discriminació perquè no es pot entrar en algun lloc és el 2017. Avui, matisa en Joan, «la llei hi és, però sense garanties de compliment».
“Quan vagis a algun lloc, pregunta’t si jo hi podria ser”
Prou Barreres treballa en diversos fronts. El primer, el de la informació a la gent amb discapacitats, sobre legislació, drets, ajudes legals, suports, «et posem al dia del que pots exigir, informació per empoderar-se». D’altra banda, fan mediació, principalment a partir d’un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament, i «podem negociar, per exemple per un accés d’una comunitat veïnal, donant suport a les persones amb discapacitat».
Altra tasca molt important és la del Grup d’Ajuda Mútua (GAM), organitzat dintre de PB. Fan activitats, tallers de manualitats, d’exercicis físics, respiració, ioga; xerrades, pintura i altres, tot a diferents centres de la ciutat. Tot gratis. El grup és de suport emocional, per “recuperar i enfortir l’autoestima, la capacitat d’ajudar, d’animar-se”. Miren de tenir el màxim contacte i fer moltes activitats. Les persones que fan els tallers, el monitoratge, xerrades, també amb diversitat funcional, ho fan voluntàriament.
D’altra banda, la representació del col·lectiu és una feina fonamental. Organitzar la participació de les entitats a la taula municipal de la discapacitat, al Consell de Mobilitat, a la Comissió 8 de Març i altres. «Això», assegura la Montse, «ens permet mantenir vigilància i alerta i fer visible el col·lectiu i les reivindicacions».
Fruit de tot això, PB signa una sèrie de convenis, per exemple amb l’Ajuntament, i la Síndica de Greuges des de fa quatre anys. Amb la Síndica quasi cada dos mesos es reuneixen per fer repàs de la situació i organitzar actuacions. Aquesta forma de relació entitat-sindicatura, explica en Joan, ha servit de model pel Síndic de Catalunya i també la Síndica de Barcelona. «Hem après a fer aquesta xarxa de col·laboració i cooperació: un fa un document de formulació de drets, altre ho presenta al Parlament i com que allà es quedarà en declaració de bones intencions, llavors ells fan la reclamació…»
A Terrassa, es va aconseguir comprometre l’ajuntament i crear la Taula de la Discapacitat; i amb això un pacte de ciutat per l’accessibilitat, que es va signar el 2012. Es creà una Oficina d’Accessibilitat, amb una professional tècnica. Hi ha la Comissió d’Accessibilitat i una àrea municipal de Capacitats Diverses.
Finalment, com a tasca transversal, PB treballa la sensibilització i conscienciació. «Cal fer veure les injustícies, participant amb altres col·lectius també», diu la Montse, «perquè la manca de drets o discriminacions que pateixen col·lectius i la majoria de persones, nosaltres les vivim agreujades». En violència de gènere, per exemple, «estem veient moltes dones amb discapacitat que la pateixen, però clar com denunciar que el teu cuidador és el teu agressor… és complicat». Participen, per tant, en la Comissió 8 de Març, de dones, i altres.
«La visualització», emfasitza la Montse, «és fonamental, és la manera que la gent ho tingui en compte». Cal posar-se en el lloc de les altres persones. «O sigui, quan vagis en algun lloc, preguntat si jo hi podria ser. Cal posar-s’hi a la pell». Perquè fins i tot de vegades que hi ha infraestructura, «es fa sense pensar en les persones concretes, i cal fer-ho bé». Parlen, per exemple, de rampes massa inclinades, o de les «impossibles i torturants» primeres fileres d’algun cinema. «Als cinemes del parc Vallès no puc anar, i això fa anys que ho tractem».
L’organització interna, afirmen, «fem el que podem, amb molt pocs recursos». A partir d’algunes indicacions bàsiques, com per exemple «no callar mai, cal empoderar-se i no esperar, denunciar i reclamar in situ davant de tota injustícia i discriminació».
PB funciona entorn a un nucli d’unes 18 persones que estan en contacte «quasi permanent» i molt actius en el dia a dia. Després, unes 60 o 70 persones, que participen de manera més esporàdica, i la llista de correu electrònic, a prop de 140 contactes. D’altra banda, compten sempre amb la col·laboració d’altres entitats, especialment associacions veïnals. Treballen molt via internet, xarxes per facebok o missatges, per les convocatòries i reunions, compartir informació, demanar suport. «O sigui, que d’una manera o altre, estem connectades i poden actuar i empoderar-nos en qualsevol moment, exigir al carrer, en un local, on sigui».
És important la participació de les famílies, que «moltes vegades són les que viuen la discapacitat i les que més lluiten, ens ajuden i de fet són activistes, perquè realment s’impliquen per fer la ciutat diferent.»
2017 any zero?
Com s’ha dit, el 2017 és cridat a marcar un punt d’inflexió en la lluita contra la discriminació. «Ara», alerta en Joan, «l’experiència ens mostra que la màquina administrativa no és la solució, o no ho és sola, cal creure més en el nostre activisme». Cal ser crítics, «perquè ningú ens ha regalat res». Tenen, assegura, «molts fronts oberts», amb el comerç, transport públic, locals d’oci, teatres i cinemes.
El transport local a Terrassa, reconeixen i confirmen, «està molt bé». Ara, «els transports perifèrics fatal, la Renfe, directament, és un desastre, hi ha estacions que són un horror per a nosaltres i fins i tot per a tothom», com efectivament mostren moltes denúncies.
En definitiva, conclou la Montse, «que això de que la ciutat està feta per a tothom és molt maco dir-ho, però la realitat està molt lluny d’aquesta imatge». Sí que hi ha ciutats «molt posades», reconeixen «lleis ben fetes, però que no es compleixen».
S’ha de dir, en tot cas, que a Terrassa hi ha un Pla Estratègic que elabora la Taula de la Discapacitat, i que quan estigui, declara en Joan orgullós, «serà el pla estratègic més participatiu de la ciutat, demostrant que des dels col·lectius amb necessitat de la ciutat es poden construir i dir quines acciones necessitem per transformar aquesta realitat, sí que ho hem fet».
Pep Valenzuela

En el Dia Internacional dels Drets Humans, ECOM denuncia que els drets de les persones amb discapacitat es continuen vulnerant

Entrada compartida per TERRASSENCS DISMINUÏTS FISICS ASSOCIATS

Avui, 10 de desembre, és el Dia dels Drets Humans. Malgrat que cal reconèixer l’avenç significatiu que s’ha produït respecte de la igualtat d’oportunitats i l’efectivitat de l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat, la realitat demostra que se segueixen produint situacions de discriminació i vulneració dels drets. ECOM fa de la defensa dels drets i la incidència política un eix vertebrador de tota la seva activitat.

La Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat de l’any 2006 (ratificada per Espanya el 2008) té com a propòsit “promoure, protegir i assegurar el gaudi ple i en condicions d’igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals de totes les persones amb discapacitat, i promoure el respecte a la seva dignitat inherent”. Especifica les obligacions i deures dels poders públics pel que fa a la garantia de totes les persones a exercir els seus drets en igualtat de condicions. Així, obliga els estats a garantir la no discriminació per motius de discapacitat, incloent evitar formes de discriminació i tenint en compte la protecció i promoció dels drets humans de les persones amb discapacitat en totes les polítiques i programes que es desenvolupin.

Des d’ECOM continuarem treballant per a la promoció d’una igualtat real d’oportunitats i per garantir l’exercici dels drets socials i civils de les persones amb discapacitat; continuarem informant i formant les persones amb discapacitat i les seves famílies sobre quins són els seus drets i donarem a conèixer els diferents canals i mecanismes legals existents per quan aquests són vulnerats; continuarem sensibilitzant la població i l’opinió pública. Cal avançar en el “disseny universal i per a tothom” en qualsevol activitat, servei o actuació que es planifiqui o es realitzi en qualsevol àmbit. Per això, continuarem dissenyant i planificant accions per fomentar el coneixement i augmentar la sensibilització de la societat respecte als drets de les persones amb discapacitat.

El treball prioritari d’ECOM continuarà sent la defensa dels drets de les persones amb discapacitat, tot impulsant nous serveis innovadors, treballant des del disseny universal i la igualtat d’oportunitats que facilitin l’autonomia i la vida independent de tothom.

Discapacitat: una vida demanant permís per fer qualsevol cosa

Entrada compartida per TERRASSENCS DISMINUÏTS FISICS ASSOCIATS

Discapacitat: una vida demanant permís per fer qualsevol cosa

El veritable valor de la inclusió en l’urbanisme no està en que la gent entri o surti dels llocs, si no en el fet de poder-ho fer per decisió pròpia sense haver de demanar ni el permís ni el favor de ningú per fer-ho.

 

Una entrada al tren suposadament accessible. A la pràctica, qui va amb cadira de rodes no arriba a prémer el botó i, a més, ha de salvar un forat considerable entre l’andana i la plataforma. / Foto: Óscar Martínez

Si cada dia de la teva vida haguessis de demanar permís o favors per fer qualsevol activitat de la vida diària probablement la teva percepció de tot plegat seria diferent. Si les teves activitats personals sempre depenguessin de que algú volgués executar la teva voluntat no em diràs que la teva experiència vital seria la mateixa que l’actual.
A la nostra ciutat, en el nostre context més proper, es donen situacions diàries que podríem analitzar des d’un punt de vista només pràctic i anecdòtic, però que porten incorporat un nivell simbòlic que desautoritza tothom per dir que la nostra societat és del tot inclusiva amb les persones amb diversitat funcional.
Admetem que la situació actual no és com la de fa quatre dècades, però la societat ha avançat en sensibilització vers moltes qüestions que fa quaranta anys eren percebudes de manera diferent. Només faltaria que no haguéssim avançat en aquest tema.
Fins i tot hem avançat en la conceptualització de la discapacitat i la diversitat funcional. Hi ha diferents maneres de posicionar-s’hi al respecte. I tot i que, com al llarg de la història, hi poden conviure diferents perspectives, la participació de les pròpies persones amb diversitat funcional son un fet que ja no té marxa enrere, afortunadament.
Tot i així, encara hi ha nombrosos espais on l’anècdota i la força d’allò simbòlic té un pes massa elevat sobre les vides de les persones que, formant part de la nostra diversitat com a éssers humans, no reuneixen les característiques estadísticament estàndard. I és que funcionar de diferents maneres a la majoria passa factura diàriament.

La vida amb les portes tancades: de l’anècdota a allò simbòlic

Un dels primers passos per a una societat inclusiva és tenir les portes obertes en tot moment perquè tothom pugui decidir circular cap a un lloc o altre. Però les portes, habitualment, només estan dissenyades perquè hi puguin passar les persones que funcionen com la majoria.
És per això que la majoria de portes necessiten del permís i favor previ dels “estadísticament normals” perquè puguis obrir-les i traspassar-les. I això d’obrir una porta ho podem trobar anecdòtic però només cal que comptem quantes n’obrim durant cada dia per adonar-nos que allò concret esdevé una acció simbòlica d’autonomia, de decisió personal i de veritable inclusió. Poder entrar o sortir d’allà on vulguis per participar de la comunitat esdevé una activitat quotidiana que forma part de qualsevol persona. Però el veritable valor no està en entrar o sortir, si no en el fet de poder-ho fer per decisió pròpia sense haver de demanar ni el permís ni el favor de ningú per fer-ho.
Les portes que s’obren automàticament quan estàs apunt d’entrar o sortir faciliten la vida a totes les persones. Ens permeten entrar amb comoditat i fins i tot fer-ho amb les mans ocupades. Quan hi ha un flux de gent elevat per entrar i sortir es mantenen obertes i permet una circulació fluida i sense haver amablement d’aguantar la porta perquè entri el següent. Només cal pensar des del punt de vista del disseny per a totes les persones per adonar-se’n de que alguns canvis no només son inclusius i facilitadors a el 15% de la població mundial amb discapacitat sinó que ho son millores per a tothom.
N’hi ha d’altres anècdotes diàries que mereixen aturar-nos un moment a descriure-les. La famosa clau necessària per obrir la porta suposadament adaptada. Hi ha claus que són únicament per a entrar a un lavabo, però també n’hi ha que son per moure’s amb llibertat pels centres educatius amb l’ascensor que et permet decidir si vols anar a un pis o a un altra o si decideixes anar al pati de l’escola o anar a veure a un mestre a la sala de professorat. La clau per a la teva mobilitat i decisió diària és la que aconsegueix que puguis prendre les teves pròpies decisions. És força habitual que els conserges tinguin el poder de la clau que et fa entrar en el grup de les persones “normals” estadísticament parlant que decideixen on volen anar al llarg del dia. Per obtenir aquesta llibertat hauràs d’esperar que el conserge et pugui cedir temporalment el poder de la clau. És un contracte diari que estableixes amb el personal d’atenció de la teva escola. Cada dia hauràs de demanar permís i el favor de poder optar a la llibertat que et dona entrar o sortir per la porta de l’ascensor o viure amb inferioritat de possibilitats, com li passa a la Marina, a la que la porta de l’educació no li queda oberta del tot. O a la Bea, que les barreres mentals tampoc no li deixen decidir sobre la seva pròpia vida.
Cada dia de la teva vida hi ha infinites de portes per travessar. Depèn de quin transport públic hauràs d’avisar amb dies d’antelació que voldràs traspassar-les. És el sistema de tracte exclusiu d’alguns organismes de transport públic. O n’hi ha que necessiten del permís de fins a dos persones que en el nom del segell d’accessible fan que puguis sortir d’un lloc tant quotidià com ara una parada de metro. Això passa en algunes estacions actuals que tot i estar denunciat públicament fa quatre mesos generen situacions discapacitants cada hora que passa sense donar-hi solució. Prova clara amb la que podem afirmar que la discapacitat no existeix sinó que hi ha entorns i decisions no pensades per a tothom que les generen.

Demanar permís per fer accions quotidianes

Ja hem vist que un dia d’una persona amb diversitat funcional pot estar ple de moments en el que hagi de demanar permís simplement per utilitzar el transport públic, per anar al lavabo, per entrar a l’escola, només perquè no dissenyem l’espai pensant en tots i totes les ciutadanes. Però al llarg de la vida n’hi hauran molts més. Ens recorden des de DINCAT que milers de catalans han de demanar permís a la llei per poder exercir el dret a vot, sabent que igualment es vulnerarà tot i les convencions internacionals.
Haurem de demanar permís fins i tot per aparcar a l’espai reservat per al meu cotxe per facilitar-me la meva incorporació laboral o social. Demanarem permís cada dia perquè sempre hi haurà qui pensarà que haver aparcat allà “només era un moment”, moments repetits diàriament que de ser anecdòtics per tu passen a ser diaris per la persona amb diversitat funcional. I de la mateixa manera, funcionar de manera no estàndard, ens farà demanar permís per travessar tots els carrers a la velocitat “diferent” que jo tinc encara que, de nou, el codi de circulació assenyali que el cotxe ha de reprendre la marxa quan jo hagi arribat a la vorera encara que ja tinguin el semàfor en verd (art. 166).
Però també haurem de demanar permís en totes aquelles accions quotidianes en les que calgui posar-hi rampes mentals per tal de superar els entrebancs que els estereotips, les falses creences i la falta d’actitud esdevenen quotidians per persones que únicament funcionen d’una manera diversa però que reivindiquen el seu dret a ser ciutadans de primera classe.

Campanya perquè Google dediqui el seu Doodle del 10 d’octubre al Dia Mundial de la Salut Mental

Entrada compartida per FUNDACIO PRIVADA SALUT MENTAL CATALUNYA

El Doodle és la il·lustració, moltes vegades animada, que surt en la pàgina principal del cercador i commemora dates assenyalades.

Ajuts del Programa d’atenció social a les persones amb discapacitat (PUA)

Entrada compartida per ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE LA MAURINA

Ha sortit publicat al DOGC de 9 de març l’Ordre del Programa d’Ajudes d’Atenció Social per a Persones amb Discapacitat (PUA 2015).

El termini per a presentar les sol·licituds finalitza el 9 de maig de 2015, teniu en compte que el dia 9 de maig és dissabte, la sol·licitud a través d’oficines i registres només serà possible fins al 8 de maig.

Aquí podeu veure la publicació al DOGC de 9 de març, l’Ordre del Programa d’Ajudes d’Atenció Social per a Persones amb Discapacitat (PUA 2015).

Aquí podeu accedir a lloc web de la Generalitat de Catalunya per fer els tràmits.

Taller de suport psicosocial per a dones amb discapacitat

L’associació Dones No Standard de Barcelona ens ha ofert la possibilitat de fer un Taller grupal de suport psicosocial per a dones amb discapacitat. És una oportunitat única per descobrir l’empoderament femení i traçar el nostre pla de vida. Necessitem